Maleïdes fires del disc!!!

Doncs si, no podem estar-nos -tal com diu en Xim en el seu blog- de fer una visita a la fira del disc de Tarragona i desembutxacar uns quants euros per tal d'adquirir algun material de segona mà. Senyor qui ens mana ser melòmans? Per quin motiu no ens agaradarà més el futbol?

Efectivament, l'altra dia vam deixar-nos caure per Tarragona (la culpa és del Carles, que ens ho va recordar la nit anterior per si no estavem al cas) i vam tornar cap a casa amb la cartera més buïda i amb algunes còpies de vinils per afegir a les nostres col·leccions respectives. Vet aquí en què vaig gartar-me el sou (és un dir):



Yellow Magic Orchestra (Y.M.O.): "Tecnodelic" (Alfa-CBS, 1981).

Una meravella del tecno nipó facturada pel trio més cool i, en el seu moment, més popular al sud del Fuji-Yama. Ryuichi Sakamoto, Yukihiro Takahashi i Haruomi Hosono són, per al neòfit en la música pop japonesa la més perfecta iniciació (amb el permís dels Pizzicato Five, és clar). Feia anys que anava al darrera d'aquest àlbum i definitivament l'he trobat. No defrauda, de veritat.


Japan: "Tin drum" (Virgin-Ariola, 1981).

O quan David Sylvian, Mick Karm, Richard Barbieri, Steve Jansen i Bob Dean van orientalitzar-se tant que va empatxar-se de maoïsme. Un disc subtil (és aquesta la paraula?) d'una banda que van començar imitant els New York Dolls (almenys en els renoms dels membres) per acabar sent del més salvable del moviment new romantic. Resultat del seu temps i testimoni d'una època... glamour i exotisme.


Talking Heads: "77" (Sire, 1977).

Un dels millors discs dels anys setanta i, naturalment, un dels millors discs de la història del rock, el debut dels novaiorquesos. David Byrne, Jerry Harrison, Martina -tal com surt als crèdits- Weymouth i Chris Frantz ja han demostrat sobradament tot el que són capaços de fer... però el 1977 encara eren una jove promesa per descobrir. "Psychokiller", "Pulled up", "Happy day", "Who is it?", "No compassion" ... hi són totes.



Billy Bragg: "Live and dubious. Help save the youth of America" (Go, 1988).

Una altra declaració directa d'intencions del genial (i militant) Billy Bragg a qui sempre he vist com una mena de reencarnació del George Orwell del 1936 en el pop dels vuitanta-noranta... Una altra motiu per estimar encara més en Bragg. Per cert, una petita joia "Chile your waters run red through Soweto" que jo no coneixia... un 10.


Pale Fountains: "Pacific Street" (Virgin, 1984).

Una magnífica col·lecció de melodies de pop innocent directament arrencades dels vuitanta. Avui potser sonen una mica tous, però el record que tinc d'aquest disc (aleshores era cinta de cassette) em va fer decidir per tornar-lo a comprar. Michael Head, Andrew Diagram, Chris McCafrrey i Thomas Whelan en la seva (em sembla) millor època.

Cartell provisional Primavera Sound'06

Aquests dies s'ha fet públic el cartell provisional del Primavera Sound 2006 i, com cada any, la cosa promet (...i força)!!!.

Efectivament, els responsables del PS (és a dir, l'staff de RDL i amiguets varis) acaben de publicitar la llista (provisional) dels artistes que conformaran l'edició d'enguany del festival barceloní que es celebrarà els dies 1, 2 i 3 de juny al recinte del forum (ja van dues edicions... molt millor que el poble espanyol -encara que només sigui pel nom!!!)). No cal ni dir que la gran majoria dels noms són pesos pesants del pop-rock més creatiu de les darreres dècades:

Destaquen, con ja va sent habitual, els clàssics, que enguany estan representats pels BIG STAR (vegeu aquest mateix blog una mica més avall), TELEVISION PERSONALITIES (que acaben de treure elapé a través de Domino), els retrovats DINOSAUR JR (Mascis never die!!!), KILLING JOKE (algú els recorda com a teloners dels Pixies al Zeleste fa 16 anyets), YO LA TENGO (siiiiiii), THE FLAMING LIPS (amb un nou disc sota el braç) o STEREOLAB.
Òbviament això de cl'assics és un dir, ja que els que tenim unes quantes primaveres (i no ens referim exclussivament a haver anat a uns quants festivals) recordem perfectament l'època daurada d'algunes d'aquestes bandes.

Una segona "cistella" de bandes són les que en els darrers anys s'han fet un foradet en el cor de la crítica i el públic i que esperen, tard o d'hora formar part de les del primer grup: MOGWAI, CENTRO-MATIC + SOUTH SAN GABRIEL, AKRON FAMILY, XIU XIU, LAMBCHOP, YEAH YEAH YEAHS, STUART STAPLES, ANIMAL COLLECTIVE,...

Finalment la representació "pàtria" amb -sobretot- tres noms: SISA (la cara veterana del festival), els omnipresents LA BUENA VIDA i la (primera?) sorpresa de l'edició d'enguany, el retorn dels SURFIN BICHOS (Alfaro/Pascual).


Ara només ens cal anar seguint la web del festival per veure quines bandes cauen (cada any en cauen) i quines s'hi afegeixen. Més info aquí.

Ah... com sempre el més impresentable és el preu dels abonaments (a banda de les cues, of course).

The Secret Society... un gran descobriment.

Després de poder veure a Pepo Márquez (The Secret Society) al Zero de Tarragona confirmem el que per ara només era un rumor... ja tenim un dels debuts més espectaculars dels darrers mesos des de l'època de l'aparició d'en Nacho Vegas.

Segurament recordarem durant bastants dies el recital d'en Pepo Márquez (guitarra i veu i també membre de Garzón) i Andrés "Tachenko" Perruca (bateria) a la sala Zero el diumenge 12 de febrer presentant el seu primer treball discogràfic, el suggerent «Sad boys dance when no one's watching» editat per Acuarela molt a finals del 2005.


Musicalment en Pepo Márquez s'ubica en algn racó entre l'emo, les referències a certes grans bandes dels vuitanta i la tradició més heterodoxa del rock americà contemporani... de Joy Division a Xiu Xiu, d'Elliott Smith a New Order, de Fugazi a Hüsker Dü. S'atreveix a aparèixer en directe amb tan sols un parell de guitarres i el recolçament de les timbales del seu "soci" i, després d'una horeta de concert -que sempre sembla poca cosa quan el suc és de qualitat- ens deixa bocabadats amb temes de l'alçada de «Moving units», «De costa a costa», «Night make things look bigger», «Old wooden creaking floor», el cover de «La leyenda del tiempo» o «Sad boys dance!!»

És cert, tenim una nova «esperança blanca» en brut que a poc a poc haurem d'anar descobrint... per ara no ens cansem de gaudir amb el seu darrer treball. Potser si que és cert això que els nois tristos només ballen quan ningú se'ls mira; en Pepo no només balla, també fa una música de collons.