Menjar xinès i subfusells.
Ahir a la nit (dissabte 25) vam poder veure al Razzmatazz 2 de Barcelona la que, possiblement, hagi estat la darrera actuació en directe de la banda manxega Surfin' Bichos; un grup que durant els darrers vuitanta i els primers noranta va escriure una de les pàgines més esquerpes, heterodoxes i personals del rock espanyol dels darrers vint anys.
Després de l'aperitiu (breu i complidor) dels britànics Brakes, l'escenari i el públic del Razzmatazz 2 va rebre amb grans dosis d'espectació el recital de Fernando Alfaro, Joaquin Pascual, Carlos Cuevas, José Manuel Mora i Isabel León. Faltaven pocs minuts per les deu de la nit quan van començar a sonar els primers acords de "Viaje de redención" tema que ha anat obrint els directes de Surfin' Bichos en les edicions del Festival Wintercase d'aquest novembre.
Sobre l'escenari va quedar clar que, tot i la timidesa inicial i una certa manca de condescencència amb el públic durant els primers temes, la banda podia guanyar-se els incondicionals a mesura que anava repassant el gruix del seu ja històric repertori. Alfaro encavalcava els temes cada cop amb més complicitat i simpatia i la tria del materisl de la seva discografia jugava descaradament a favor d'ells.
D'aquell primer "La luz de tus entrañas" (La fábrica magnética, 1989) van sonar temes ja clàssics com "Un perro feliz", "El rey del pegamento", "Aráñame con cariño", "Malaventuranzas", o el hit "Gente abollada" (que s'ha anat configurant com l'himne indiscutible dels seguidors més fidels del grup).
De l'àlbum "El fotógrafo del cielo" (Virus, 1991) van interpretar-ne la major part de la seva artilleria sonora: "Rifle de repetición", "Dulce mal trago", "Algún día será", "Que clase de animal" i "La oración del desierto" (que, si la memòria no em falla, va tancar el setlist abans del bis).
Sis temes van escollir els Surfin' Bichos del que per molts és el seu millor elapé, "Hermanos carnales" (Virus, 1992). Canonades com ara "Abrazo en un terremoto", "Hey Lázaro", "Efervescente", i el tram final amb "Hermanos carnales" i "Fuerte" (a banda de la inicial "Viaje de redención") formaven el gruix dels temes d'aquest disc.
Finalment, de l'àlbum "El amigo de las tormentas" (Virus, 1993) van interpretar-ne algus dels temes més emblemàtics: "El final de la quimera", "Si tengo que cambiar" i "Comida china y subfusiles".
Una nit memorable per recordar una banda que va enregistrar els seus treballs en un moment musicalment difícil: entre la decadència i la claudicació dels millors grups dels primers vuitanta (Derribos Arias, Paralisis Permanente, Polanski y el Ardor, 091...) i l'aleshores encara prematura eclosió de les bandes dels noranta (Los Planetas, El Inquilino Comunista, Penelope Trip, Beef...). En aquesta mena de desert en la creativitat musical "pàtria" dels vuitanta-noranta només bandes com Surfin' Bichos i algunes altres -ben poques, potser La Granja, Los Bichos, Cancer Moon i pocs més podrien fer-los companyia- van aconseguir esdevenir referents a tenir em compte. A base de digerir i assimilar influències que venien de fora -des dels Pixies a The Cure, de la Velvet a Hüsker Dü o de Soft Boys a Big Star- van aconseguir crear un llenguatge saturat de sinistrisme amargant i l'aridesa elèctrica de notable i original personalitat.
Ara, un cop finiquitats també els projectes CHUCO i MERCROMINA, ens resta estar atents a les aventures de CHATARRA, FERNANDO ALFARO Y LOS ALIENISTAS, TRAVOLTA i IS, una àmplia gamma d'experiments en marxa que expremeran l'encara bon suc de la família llangardaix.
Si voleu seguir-los d'aprop, deixeu-vos caure per la seva bitàgora. Val la pena!
Sobre l'escenari va quedar clar que, tot i la timidesa inicial i una certa manca de condescencència amb el públic durant els primers temes, la banda podia guanyar-se els incondicionals a mesura que anava repassant el gruix del seu ja històric repertori. Alfaro encavalcava els temes cada cop amb més complicitat i simpatia i la tria del materisl de la seva discografia jugava descaradament a favor d'ells.D'aquell primer "La luz de tus entrañas" (La fábrica magnética, 1989) van sonar temes ja clàssics com "Un perro feliz", "El rey del pegamento", "Aráñame con cariño", "Malaventuranzas", o el hit "Gente abollada" (que s'ha anat configurant com l'himne indiscutible dels seguidors més fidels del grup).
De l'àlbum "El fotógrafo del cielo" (Virus, 1991) van interpretar-ne la major part de la seva artilleria sonora: "Rifle de repetición", "Dulce mal trago", "Algún día será", "Que clase de animal" i "La oración del desierto" (que, si la memòria no em falla, va tancar el setlist abans del bis).
Sis temes van escollir els Surfin' Bichos del que per molts és el seu millor elapé, "Hermanos carnales" (Virus, 1992). Canonades com ara "Abrazo en un terremoto", "Hey Lázaro", "Efervescente", i el tram final amb "Hermanos carnales" i "Fuerte" (a banda de la inicial "Viaje de redención") formaven el gruix dels temes d'aquest disc.
Finalment, de l'àlbum "El amigo de las tormentas" (Virus, 1993) van interpretar-ne algus dels temes més emblemàtics: "El final de la quimera", "Si tengo que cambiar" i "Comida china y subfusiles".
Una nit memorable per recordar una banda que va enregistrar els seus treballs en un moment musicalment difícil: entre la decadència i la claudicació dels millors grups dels primers vuitanta (Derribos Arias, Paralisis Permanente, Polanski y el Ardor, 091...) i l'aleshores encara prematura eclosió de les bandes dels noranta (Los Planetas, El Inquilino Comunista, Penelope Trip, Beef...). En aquesta mena de desert en la creativitat musical "pàtria" dels vuitanta-noranta només bandes com Surfin' Bichos i algunes altres -ben poques, potser La Granja, Los Bichos, Cancer Moon i pocs més podrien fer-los companyia- van aconseguir esdevenir referents a tenir em compte. A base de digerir i assimilar influències que venien de fora -des dels Pixies a The Cure, de la Velvet a Hüsker Dü o de Soft Boys a Big Star- van aconseguir crear un llenguatge saturat de sinistrisme amargant i l'aridesa elèctrica de notable i original personalitat.
Ara, un cop finiquitats també els projectes CHUCO i MERCROMINA, ens resta estar atents a les aventures de CHATARRA, FERNANDO ALFARO Y LOS ALIENISTAS, TRAVOLTA i IS, una àmplia gamma d'experiments en marxa que expremeran l'encara bon suc de la família llangardaix.
Si voleu seguir-los d'aprop, deixeu-vos caure per la seva bitàgora. Val la pena!
penjat per Pep Llunas a les 22:40
2 comentaris
