The Secret Society... un gran descobriment.
Després de poder veure a Pepo Márquez (The Secret Society) al Zero de Tarragona confirmem el que per ara només era un rumor... ja tenim un dels debuts més espectaculars dels darrers mesos des de l'època de l'aparició d'en Nacho Vegas.
Segurament recordarem durant bastants dies el recital d'en Pepo Márquez (guitarra i veu i també membre de Garzón) i Andrés "Tachenko" Perruca (bateria) a la sala Zero el diumenge 12 de febrer presentant el seu primer treball discogràfic, el suggerent «Sad boys dance when no one's watching» editat per Acuarela molt a finals del 2005.
Musicalment en Pepo Márquez s'ubica en algn racó entre l'emo, les referències a certes grans bandes dels vuitanta i la tradició més heterodoxa del rock americà contemporani... de Joy Division a Xiu Xiu, d'Elliott Smith a New Order, de Fugazi a Hüsker Dü. S'atreveix a aparèixer en directe amb tan sols un parell de guitarres i el recolçament de les timbales del seu "soci" i, després d'una horeta de concert -que sempre sembla poca cosa quan el suc és de qualitat- ens deixa bocabadats amb temes de l'alçada de «Moving units», «De costa a costa», «Night make things look bigger», «Old wooden creaking floor», el cover de «La leyenda del tiempo» o «Sad boys dance!!»
És cert, tenim una nova «esperança blanca» en brut que a poc a poc haurem d'anar descobrint... per ara no ens cansem de gaudir amb el seu darrer treball. Potser si que és cert això que els nois tristos només ballen quan ningú se'ls mira; en Pepo no només balla, també fa una música de collons.
Musicalment en Pepo Márquez s'ubica en algn racó entre l'emo, les referències a certes grans bandes dels vuitanta i la tradició més heterodoxa del rock americà contemporani... de Joy Division a Xiu Xiu, d'Elliott Smith a New Order, de Fugazi a Hüsker Dü. S'atreveix a aparèixer en directe amb tan sols un parell de guitarres i el recolçament de les timbales del seu "soci" i, després d'una horeta de concert -que sempre sembla poca cosa quan el suc és de qualitat- ens deixa bocabadats amb temes de l'alçada de «Moving units», «De costa a costa», «Night make things look bigger», «Old wooden creaking floor», el cover de «La leyenda del tiempo» o «Sad boys dance!!»
És cert, tenim una nova «esperança blanca» en brut que a poc a poc haurem d'anar descobrint... per ara no ens cansem de gaudir amb el seu darrer treball. Potser si que és cert això que els nois tristos només ballen quan ningú se'ls mira; en Pepo no només balla, també fa una música de collons.
penjat per Pep Llunas a les 19:33
4 Comments:
tens tota la raó... Feia temps que els hi seguia la pista per alguna revista però no els havia escoltat i casualment vaig caure al seu concert aquest passat cap de setmana a bcn.
Ah! per cert, els monochrome, que bons, no? em recorden una mica a XTC, als Kings o als Would-be-goods..... Bé, tallo o em pillarà el jefe fent el ruc en hores de feina
el titol del disc és brutal. Sona a Divine Comedy. La continuació de Monochrom Set que ha muntat el BID és acollonant: Scarlet's Well.
Un disc especial aquest "Sad boys dance when no one's watching"... d'entrada sorprèn, cosa que avui per avui ja és bastant.
A banda hi ha un cd-single extraordinari editat per Yoyo Industrias el 2004 on s'inclouen tres temes d'en Pepo Márquez ("Not many options", "The music that goes out" i "Between us and them") més una versió del "Uptight" dels barcelonins Aina.
Una altra joieta que val força la pena.
és un puto crack.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home