Maleïdes fires del disc!!!

Doncs si, no podem estar-nos -tal com diu en Xim en el seu blog- de fer una visita a la fira del disc de Tarragona i desembutxacar uns quants euros per tal d'adquirir algun material de segona mà. Senyor qui ens mana ser melòmans? Per quin motiu no ens agaradarà més el futbol?

Efectivament, l'altra dia vam deixar-nos caure per Tarragona (la culpa és del Carles, que ens ho va recordar la nit anterior per si no estavem al cas) i vam tornar cap a casa amb la cartera més buïda i amb algunes còpies de vinils per afegir a les nostres col·leccions respectives. Vet aquí en què vaig gartar-me el sou (és un dir):



Yellow Magic Orchestra (Y.M.O.): "Tecnodelic" (Alfa-CBS, 1981).

Una meravella del tecno nipó facturada pel trio més cool i, en el seu moment, més popular al sud del Fuji-Yama. Ryuichi Sakamoto, Yukihiro Takahashi i Haruomi Hosono són, per al neòfit en la música pop japonesa la més perfecta iniciació (amb el permís dels Pizzicato Five, és clar). Feia anys que anava al darrera d'aquest àlbum i definitivament l'he trobat. No defrauda, de veritat.


Japan: "Tin drum" (Virgin-Ariola, 1981).

O quan David Sylvian, Mick Karm, Richard Barbieri, Steve Jansen i Bob Dean van orientalitzar-se tant que va empatxar-se de maoïsme. Un disc subtil (és aquesta la paraula?) d'una banda que van començar imitant els New York Dolls (almenys en els renoms dels membres) per acabar sent del més salvable del moviment new romantic. Resultat del seu temps i testimoni d'una època... glamour i exotisme.


Talking Heads: "77" (Sire, 1977).

Un dels millors discs dels anys setanta i, naturalment, un dels millors discs de la història del rock, el debut dels novaiorquesos. David Byrne, Jerry Harrison, Martina -tal com surt als crèdits- Weymouth i Chris Frantz ja han demostrat sobradament tot el que són capaços de fer... però el 1977 encara eren una jove promesa per descobrir. "Psychokiller", "Pulled up", "Happy day", "Who is it?", "No compassion" ... hi són totes.



Billy Bragg: "Live and dubious. Help save the youth of America" (Go, 1988).

Una altra declaració directa d'intencions del genial (i militant) Billy Bragg a qui sempre he vist com una mena de reencarnació del George Orwell del 1936 en el pop dels vuitanta-noranta... Una altra motiu per estimar encara més en Bragg. Per cert, una petita joia "Chile your waters run red through Soweto" que jo no coneixia... un 10.


Pale Fountains: "Pacific Street" (Virgin, 1984).

Una magnífica col·lecció de melodies de pop innocent directament arrencades dels vuitanta. Avui potser sonen una mica tous, però el record que tinc d'aquest disc (aleshores era cinta de cassette) em va fer decidir per tornar-lo a comprar. Michael Head, Andrew Diagram, Chris McCafrrey i Thomas Whelan en la seva (em sembla) millor època.