First issue, big issue!

Fa un parell de setmanes que s'ha publicat el primer àlbum dels INQ, una banda (la banda?) de Reus que en els darrers mesos ha demostrat reiteradament saber crèixer en totes direccions. En els seus últims directes ja s'olorava que la maquinària musical que estaven construint tindria un ressó i unes dimensions no massa freqüents en l'escena del pop-rock que estem acostumats a escoltar. I ara, un cop el disc és a les prestatgeries, no defrauden.

El disc d'INQ te tots aquells components que les orelles més agraïdes han sabut percebre durant dècades: hi ha murs d'electricitat descontrolada i confusa, hi ha puntejos refrescants i sinuosos amb textures de surf music i spaghetti western, hi ha l'atreviment i l'enèrgia de la millor tradició de l'indie nordamericà, hi ha un regust i un aroma a tradició sixtie que en cap cas desentona, hi ha la frescor i la gosadia de les bandes britàniques dels primeríssims vuitanta i també hi ha -tot i que menys- certa calma melòdica amb el segell de l'americana més genuïna. Sentint els INQ ens teletransportem a un territori sonor on conviuen petites porcions de The Dream Syndicate, Yo la Tengo, The Monochrome Set, XTC, The Velvet Undergroung o Gang of Four... Però totes aquestes referències nomès s'hi intueixen -aquí les virtuts dels nois- ja que saben barrejar de tal manera els ingredients que converteixen el resultat final en quelcom original, atractiu i estimulant.

Calen algunes mostres? La tensió creixent de "How sensitive", l'aridesa de l'obertura de "Toothy monster", l'atmosfera àcida de "Doomed", la cavalgada pop de "Angst under the red light" -no seria casual que es considerés el single del grup-, els bonics cors que obren "Craving for a time machine", la concloent i abrupta guitarra del final de "The end of complacency" o la calma acústica en to d'acomiadament del tema que clou l'elapé, "I hate the songs about people missing trains", són bons testimonis d'aquesta convivència de sons i influències que els INQ (em consta que molt bons gourmets musicals) han sabut cuinar amb autoria. Alguns detalls (puntejos, canvis de registre, arranjaments de clavicordi, carriló i piano, aturades i arrencades, jocs de veus...) apunten a unes molt bones maneres que, en directe, -em repeteixo- ja feia mesos que certificaven.

A més, l'àlbum, enregistrat a l'Audiomaier de Gràcia, l'ha llençat una discogràfica que -sembla- te intencions d'apostar fort durant els propers anys, Junk Records, on INQ comparteixen "despatxos" amb Underwater Tea Party, Melusa, Havalina Blu o els britànics Cosmic Rough Riders (entre altres).

Valen la pena i ens ho demostraran al Toc de Queda durant la propera temporada que estem a punt d'encetar.

Syd Barrett.

1946-2006

... from London (1.1)

En una visita a London aquest era un dels llocs de pelegrinatge obligatori... més encara si pensem que Mr. Ribas era el nostre cicerone. Si, la del pas de peatons també la tenim (però us haureu d'esperar una miqueta més).

...torna a ser el Caernarvon Castle de Camden (per si algú encara tenia dubtes).

... from London (1.0)

Fa més d'un mes que no penjavem cap entrada en el blog del Toc de Queda... durant aquest temps hem pres el sol (poc), hem escoltat música (molta), hem llegit, hem fet panxeta i hem anat de viatge (si... la Berta també ha vingut). Pels més impacients aquí us penjo algunes instantènies de l'estiu

Una de les sales més emblemàtiques de Londres: l'Astoria, a Charing Cross en un moment de poca activitat... a finals de juliol. S'hi anunciaven les properes actuacions de The Cramps, My Morning Jacket, Porcupine Tree i Psychic Tv.


...i aquesta altra del Caernarvon Castle de Camden per on han passat els primers de la classe (des dels Clash als Ramones, o des de Jam a Buzzcocks). Al local (mig pub mig sala de concerts) hi ha centenars de fotografies que recorden TOTES aquestes bandes.