Què escoltava en Dylan? (1).

La idea ja ens rondava pel cap des de fa mesos, però hem hagut d'esperar a la temporada hivernal per encetar un plec d'especials amb l'escusa d'endinsar-nos en allò que, si hagués tingut un ipod, hagués escoltat en Dylan mentre passejava amunt i avall de MacDougal St., al cor del Greewich Village, quan va aterrar a Nova York als inicis dels seixanta. La resposta (llestos!) no està en el vent, sio en els especials del Tdq de les properes setmanes.

Aquest primer especial cal dedicar-lo a tot un seguit de músics que conformàven l'essència de la cançó esquerrana nordamericana durant les dècades dels trenta, els quaranta i els cinquanta. Gent militant de partits i sindicats laboristes, vinculats a les causes socials més incòmodes pels diversos governs del país, activistes que en lloc de "bolos" feien mittings de consciència obrera, defensors dels milers d'immigrants que ja sigui des de les planes del centre del país o des de més enllà de Rio Grande, es deixaven caure a California assoleiada a la recerca d'un futur millor.


Cisco HOUSTON serà el primer amb qui tenim cita; amb la seva veu de caverna, el seu aspecte majestuós -ben plantat i elegant- i sobre qui en Dylan va dir allò de «patia una malaltia en fase terminal i faria algunes de les seves últimes actuacions al Folk City, i allí seria jo per sentir-lo. L'havia sentit un munt de vegades als discos de Woody Guthrie i també als seus: totes les cançons de cowboys, cançons de llenyataires i ferroviaris i balades d'homes dolents [...]. Cisco era educat, tenia un aire senyorial, parlava al com cantava. No li calia dir gaires coses: sabies que n'havia passat de tots colors, que havia aconseguit alguna gran feta, lloable i meritòria, i tot i axií no en parlava».

També -com no!- escoltarem al gran Woody GUTHRIE, una altra innegable referència en la música d'en Dylan: columnista de l'òrgan del Patit Cominista Americà durant els últims anys trenta, membre dels The Almanac Singers, creador d'himne s com ««This land is your land», «Deprotees» o Pastures of plenty» (per citar-ne només tres). Woody Guthrie serà recordat sempre per lluïr a la seva guitarra allò de «This machine kills facists» en una època on el senador McCarthy i els seu Comité d'Activitats Antiamericanes feien de les seves atemorint a tota l'esquerra del país.

I precisament THE ALMANAC SINGERS (amb Pete Seeger, en Guthrie, en Lee Hays i en Millard Lampell) poden considerar-se part dels precursos d'aquesta politització de la cançó tradicional nordamericana. El seu treball«Talking Union and other Union songs» esdevindrà una compilació d'himnes de lluita sindical, de cançons de protesta (de protesta obrera), de solidaritat amb els més desvalguts.

Els que ens acostumeu a escoltar punxant bandes més elèctriques o propostes musicals més recents, us animem a capbussar-vos en aquest passat tant emocionant com compromés de la música tradicional americana... d'aquí a l'esplosió folk dels seixanta només hi va haver un pas.

01. Bob DYLAN: «Seven curses»
02. Cisco HOUSTON: «Sinking of the Reuben James»
03. Cisco HOUSTON: «Dark as a dungeon»
04. Cisco HOUSTON: «Buffalo skinners»
05. Woody GUTHRIE: «Talking dust bowl blues»
06. Woody GUTHRIE: «Tom Joad -part one-»
07. Woody GUTHRIE: «Dusty old dust»
08. Pete SEEGER: «This land is your land»
09. THE ALMANAC SINGERS: «We shall not be moved»
10. THE ALMANAC SINGERS: «Solidarity forever»


... la setmana vinent, més (fonamentalment Pete SEEGER).