Une anneé sans lumière?

Obrim novament la carpeta de les edicions del 2006 per suggerir alguns dels plats més deliciosos d'aquesta temporada. La condimentació és, en tots els casos, excel·lent; tot depèn de la mescla que un en faci... Deconstruiu ingredients , esferifiqueu sabors o feu-ne petits pessics, però tasteu-los, són boníssims!!!.

1. Neko CASE: "Fox confessor brings the flood" (Anti)

[Perque amb trenta-sis anys ha parit la criatura musical de l'any; per la llista de col·laboradors de luxe -Garth HUDSON, Joe BURNS, John CONVERTINO, Howe GELB, Kelly HOGAN...- que participen en l'elapé; per tenir una banda de suport -The Sadies- que val tot un imperi; per, tot i els ajuts dels amics, dirigir el disc i convertir-lo en una obra absolutament personal i intransferible; per aconseguir sonar increiblement contundent sense abusar dels pedals de distorsió; per uns arrenjaments magistrals i esponjosos; per facturar un pop trencadís i alhora dolçament ensucrat; pels paisatges que descriu amb música i per les fotos interiors que descriuen els paisatges reals; per ser nomenada la noia més sexy de l'indie nordamericà; per les textures personalíssimes de temes com ara "Margaret vs. Pauline", "Lion's jaws", "Maybe sparrow" (per citar-ne només alguns); per l'esplèndida versió que fa de la tradicional "John saw that number"; per la textura de la seva veu; i per tenir una noia al capdavant de la llista d'enguany].

2. TV ON THE RADIO: "Return to the cookie mountain" (4AD)

[Per fer-nos confiar en el submón del Brooklyn més arty; per aconseguir que en David BOWIE es fixés en ells i accedís -gustosament- a posar veus a "Providence"; per transportar-nos en el temps a un soterrani on Bauhaus i els Bad Seeds comparteixen local d'assaig; per bombes incendiàries com "Wolf like me"; per unes percusions omnipresents en tot l'àlbum que són una distintiva marca de la casa; per la profunditat dels esplèndits saxofons d'"Hours"; pels falsets d'en Tunde ADEPIMBE -una altra marca de la casa-; per casar el funk amb la psicodèlia, l'electrònica amb el rock i el soul amb l'experimentació; pels pentinats d'alguns dels seus membres; pel disseny de la carpeta, gentilesa de Vaughan Olivier de v23 (històric en la nòmina de 4AD); per ser una gran i més àmplia segona part del "Desperate Youth"; per ser una grans amants abans de la guerra (d'Irak?); per la hipnosi que produeixen algunes de les seves cançons; i perque Suicide i Ottis READING poden conviure en un mateix apartament amb vistes al pont de Brooklyn].

3. Howe GELB: "'Snow angel like you" (Thrill Jockey)

[Pel endur-se un cor de gospel fins al Canadà i fer-lo sonar com si estigués cantant al presbiteri d'una església de New Orleans; per oferir un nou tribut (3 temes) al seu amic Rainer PTACEK (dep); per aportar unes quantes relectures de clàssics de GIANT SAND; per sonar a fusta i electricitat, a calma i tempesta, i a aigua i foc (tot alhora, i fins i tot en els mateixos temes); per certificar-nos una vegada més que és un músic excepcional; per capbussar-se en la tradició del blues i el folk americà i fer-ne una reinterpretació més que notable; per l'ambició que demostra en cada projecte i que no defrauda a ningú; per alguns moments màgics del disc, com ara "Howlin' a gale", "Get to leave", "But I did not" o "Hey man"; per la seva espiritualitat que trasllada màgicament a la seva música; per ser un fill del punk que, passant pel rock alternatiu, ha madurat amb extrema correcció; i pel ninot de neu de la portada que darrera l'aspecte glaçat no deixa de ser un angelet ple de calor (com el títol de l'àlbum i el propi disc certifiquen].

4. YO LA TENGO: "I am not afraid of you and I will beat your ass" (Matador)

[Perque després d'una dotzena d'elapés els de Hoboken continuen estan en plena forma; per ser la banda per excel·lència de la indepència americana en els darrers vint anys; per "Mr. Tough" i tots els altres personatges (reals o ficticis) que van desfilant per l'àlbum; per l'entranyable concert de l'Apolo a Barcelona el passat 30 de novembre; per l'entrada bisceral de "Pass the hatchet, I think I'm goodkind"; per les bromes, les conyes i les referències vàries a la història de la música popular que impregnen la seva música; per ser qui són (Ira, Georgia i James) que ja és moltíssim; per estar durant anys vint quilòmeters per davant de la resta i mantenir sempre la distància; per saber què vol dir integritat, creativitat i sorpresa i, a més, saber-ho transmetre en aquest disc; per sonar a clàssics sense desmerèixer; per sonar a moderns sense desmerèixer; i, sobretot, per sonar a Yo la Tengo, naturalment, sense desmerèixer].

5. Joanna NEWSOM: "Ys" (Drag City)

[Per redimensionar el folk i portar-lo a un terreny del tot imprevisible en els propers deu o vint anys; per una portada impagable (eprò plena de simbologia); per demostrar-nos que, quan estava a Vetiver les seves decisions pesaven molt més del que ens imaginàvem; per fer un disc de gairebé una hora de durada amb només cinc temes (però quins cinc temes!); per deixar qualsevol fàbula del folk dels setanta a l'alçada de les sabates (o millor dit, de les sandàlies); per dedicatòries fraternals com "Emily"; per parir un disc conceptual en uns temps on primen les cançons de consum ràpid; per convèncer a Steve ALBINI, tancar-lo a la peixera i fer-lo suar de valent a l'hora de produir l'àlbum; per demostrar que el correu electrònic (amb Van DYKE PARKS) funciona a la perfecció a l'hora d'intercanviar idees; per fitxar, per les mescles, al mag d'en Jim O'ROURKE; per fer que les llegendes bretones es desempelleguin del tuf a patxul·li que habitualment fan; i per "Only skin" que ja val la pena per si sola].

6. DESTROYER: "Destroyer's rubies" (Merge)

[Per demostrar que en Ziggy Stardust viu a Vancouver i s'ha reencarnat en la persona de Dan BEJAR; per prendre la decisió de deixar The New Pornographers i tornar-se a dedicar al seu gran projecte personal; per fer-nos crispar amb sintaxis atmosfèriques i, acte seguit, tornar-nos a la realitat més quotidiana; per "Your blood", "European oils" o "3000 flowers"; per veure d'en Bowie, entendre com en Bowie, i composar com en Bowie; per deixar constància en un sol àlbum allò que altres només insinuen en tota una carrera musical; per fer de la seva música quelcom reconeixible a la primera audició; per la seva veu personalíssima i per les també personalíssimes melodies que corren pel seu caparronet; i per seguir confiant en el Canadà com una nova reserva d'Occident -tot i que aquest és un mèrit compartit amb altra gent-].

7. Micah P. HINSON: "Micah P. Hinson and the opera circuit" (Sketchbook)

[Per enregistrar un àlbum durant una greu malaltia que l'ha tingut clavat en un matalàs durant setmanes; per la veu (quina veu!) que impregna de sentiment tos els temes del disc; per la fabulosa entrada que suposa "Seems almost impossible"; per la matrícula d'honor que mereix el domini virtuós que te de gairebé tots els intruments que toca (gitarra i piano especialment); per rastrejar en la tradició folk americana i sortir-ne més que benparat; per inspirar-se novament en Bill CALLAHAN i -aquest any altre cop- superar-lo; per les cames de la portada i les sabates de taló del llibret interior (de nou el toc de bondage que ja apareixia en l'àlbum de l'any passat); i per glopades de dolor com ara "Little boys dream", "Letter from Huntsville" o "Don't leave me now!"].

8. BONNIE "PRINCE" BILLY: "The letting go" (Drag City/Domino)

[Perque Mr. Oldham, després de tants anys ja s'ho mereixia; pels canvis de personalitat que ha patit i ha viscut emocionadament; per recompensar-lo per fer sempre allò que li ha donat la gana, per viatjar fins a Reykjavik i poder enregistrar l'àlbum sense interferències tal com si es trobés a Nashville; per la sonoritat de les cordes de totes les cançons; per la veu de Dawn McCARTHY que redimensiona la música del de Louisville; per aconseguir que, quan s'escolta el disc, sembli que l'estiguin interpretant en directe al menjador de casa teva; per ser un freaky etern però, això si, un freaky amb classe; per fer lligar magistralment la portada de l'àlbum amb el contingut espaiós, tranquil, il·luminat, natural i infinit; pels tres singles del disc ("Cursed sleep", "Cold and wet" i "Lay and love") que ja mereixen donar-los de menjar a part; i per esdevenir un dels millors songwriters del segle XXI ].

9. GRIZZLY BEAR: "Yellow house" (Warp)

[Per traslladar a un disc totes les sensibilitats elèctriques de l'underground de Brooklyn; per les textures, les atmosferes i els paisatges que es dibuixen i s'oloren en tot l'elapé; per deixar-se descobrir -almenys per nosaltres- després d'uns quants anys i uns quants discos que desconeixíem; per les fotografies, tant les interiors com la de la portada; per les ganes de rellegir la tradició americana dels darrers vint anys; per l'anomalia que suposen en un segell on, en un principi, no se'ls prenien massa seriosament; per l'obertura de l'album i per les cançons (sobretot "Marla", "Little brothers" i "Plans"); i per alguns moments de l'elapés que ressonen a Beach Boys, per altres moments que ens traslladen a la Velvet i per alguns altres que ens recorden les deconstruccions de Jim O'Rourke].

10. TAPES'N TAPES: "The loon" (autoeditat)

[Per aconseguir la barreja màgica entre Pixies, Modest Mouse i Pavement sense convertir-se en una Xerox; per dotar a Minneapolis d'una -nova- banda de primera divisió; per seguir confiant en una xarxa de creació i edició realment alternativa; per les guitarres aspres i rústegues, per una producció casolana però alhora infinitament intensa; per aconseguir amb quatre duros -o dòlars- col·locar un disc amb majúscules en el mercat internacional; per canonades com "Manitoba", "Insistor" o "10 gallon ascots"; i per tornar-nos a fer creure en la suor dels mitjos temps i per una portada d'impacte].

N'hi ha molts d'altres (THE DECEMBERISTS, THE SPINTO BAND, CALEXICO, M. WARD, GNARLS BARKLEY, LIARS, ARTIC MONKEYS, CALIPONE, SUBTLE, Scott WALKER, Josh ROUSE, Bob DYLAN, Tom WAITS, SPARKLEHORSE, BECK, Jarvis COCKER, Matt ELLIOT, APSE, CAT POWER, DOMINIQUE A, LAMBCHOP, Sufjan STEVENS, THE LONG BLONDES, Albert HAMMOND Jr, THE LONG WINTERS, THE TYDE, Fionn REGAN, THE PIPETTES, MIDLAKE, Robert POLLARD, CAMERA OBSCURA, HOT CHIP, CSS, BEIRUT, BORIS, BUILT TO SPILL, PERE UBU, Tom PETTY, QUASI...) però tan sols aquests 10 s'ho han merescut... o almenys això em sembla. Salut!!!

¡¡¡That's all folks!!!