... the rumors are true.

Nova nit de música a Barcelona, en aquest cas el directe dels Yo la Tengo a l'Apolo (a una hora no massa normal). Els resultats? Genials... com sempre tractant-se del trio de Hoboken.

Tenen una predilecció l'Ira, la Georgia i en James en deixar-se caure amb més o menys freqüència per la ciutat de Barcelona i, si la memòria no em falla, en els darrers cinc anys han deixat sentir la seva música, com a mínim, en quatre ocasions a la ciutat: dos Primaveres i dos Apolos -l'anterior, per cert, compartint cartell amb Tortoise i Sea and Cake a l'abril del 2001-.

Aquesta vegada el pretext per oferir un altre dels seus genials directes va ser la presentació del seu nou àlbum "I'm not afraid of you and I will beat your ass" (Matador, 2006), però, tal com diem, aquesta va ser tan sols una excusa per posar en funcionament l'exquisita maquinària musical que amb tanta perfecció utilitzen.

Hi va haver moments per a tots els paladars i per a totes les orelles (tant les més joves com aquelles que els segueixen des dels vuitanta o els primers noranta). Obviament no va faltar l'obligat repàs dels temes més recents com l'insitent Pass the hatchet, I think I'm goodkind, el pseudo-funky Mr. Tough, la dolça Daphnia o el punk-rock accelerat de Watch out for me Ronnie. Però, com sempre fan els Yo la Tengo, les referències a la seva cada cop més extensa discografia, els van portar a repassar material d'àlbums anteriors i cançons que no esperavem escoltar després de vuit o deu (o vint anys) de ser enregistrades.

Durant la tarda nit de l'Apolo, van treure la pols de l'elèctric "Painful" (Matador, 1993) interpretant una versió acústica del seu clàssic Big day coming; van interrpetar majestuosament el cover dels Beat Happening Cast a shadow que podíem escoltar al "Genius and love" (Matador, 1996); Tom Courtenay i Blue line Swimger (aquesta darrera habitual en tots els concerts de la banda des de fa ja bastants anys) van suposar la quota obligada de temes procedents de "Electr-O-pura" (Matador, 1995); van convertir-se en una juke-box a petició d'una fan de primera línia a l'interpretar Sugarcube, acompanyant-la de Autumn Sweater i de Centre of gravity per tal de recordar les excel·lents vibracions del "I can hear the heart beating as one" (Matador, 2000). Finalment, també van caure temes dels seus darrers treballs, "And then nothing turned itself inside-out" (Matador, 2000) i "Summer sun" (Matador, 2003).

Tres bisos (un d'ells en to radicalment acústic); una versió del Better thinks dels Kinks i una altra de la pastelosa Ever lasting love i una interpretació a capella del You can have it all van posar novament el llistó de la banda pels núvols. Eternament adolescents, totalment propers al públic, expressament presentats com a músics amateurs i profundament respectuosos amb la tradició indie que representen, els Yo la Tengo van tornar a oferir una nit d'electricitat i calma en un local on ja havien interpretat (fa cinc anys) el seu millor directe a Barcelona


NOTA: Dues hores de concert que, tal com comentavem al sortir al carrer podria haver-se repetit amb la mateixa intensitat si haguessin triat un altre repertori, ja que, si alguna cosa bona tenen els Yo la Tengo, són CANÇONS (...i a més en tenen a dotzenes).

Ah, per cert, el llargarut "treintanyeru" amb americana de pana fosca que estava ubicat als peus d'en James cridant-lo constantment i que va tenir la barra de quedar-se el setlist podria fer un exercici d'altruisme i penjar-ne els títols, no?.